Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Què voleu que us
digui, anomenar “capicua” els números que no varien si se n’inverteixen les
xifres; mai he sabut trobar l’entrellat de
la definició. Digueu-me afamat però, a mi, en sentir parlar de “capicua” a la
ment em ve un plat cuinat de peix amb un bon cap i una bona cua, com Déu mana,
servit per l’ocasió damunt d’unes tovalles parades amb forquilla, ganivet i un
vaset de vi blanc pendent de ser assaborit. Oh, sí... ja, digueu-me que sóc un
gana! però ves, batejar una quantitat de números que comencin i acabin iguals
com a “capicua” poc veig l’encert de l’elecció. Mira que ni ha de noms per
anomenar les coses però... “capicua”?
Feu la prova, va: agafeu
un lluç, un llobarro o una arengada. Som-hi; observeu-los, sí, sí.... observeu-los amb
atenció i deteniment. Feu-ho, no tinc pressa... Què, ja està? De veritat creieu
que el cap i la cua s’assemblen? Fuig, home, fuig! Som una colla de mesells. Ens
han aixecat el coll de la camissa i ens vol fer anar a combregar amb rodes de
molí. Esteu d’acord o no? Que no veieu que tot plegat s’assemblen com un ou i
una castanya? Com podem anar bé? “Capicua”?
En algun racó o
altre d’internet, que ara no recordo, vaig llegir però una vegada, que la tria
del nom anava lligat amb el joc del
dòmino i el situava precisament a can fanga durant el segle XIX. Es veu que en
un moment indefinit de la centúria (no ens barallaren ara i aquí tampoc pel dia ni pel lloc) tot
fent una partida, el guanyador podia escollir col·locar la darrera fitxa en qualsevol dels extrems i, d’aquí, això del
“capicua”.
Què voleu que us
digui, potser sí... l’origen es troba ací. Només que, insisteixo, tampoc acabo
de copsar quina relació hi ha més o menys entre una estesa alineada de peces
amb que s’acabin semblant amb un cap i una cua. Un misteri?
Clar que,
llavors... si seguim aquesta regla, la resta de xifres que no són simètriques,
que varien si són llegides de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta com les
hauríem de dir? Capipota? Sabeu què, me’n
vaig a cruspir-me’n una ració doble ara mateix, que, amb la panxa plena, les
cabòries les percebo d’una altra manera.
Una abraçada ben forta... fins a la propera!
Llorenç
Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=5993
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada