La màgica poció Lari

Hamlet núm. 11 (2011)

En Màrius Serra, en els Mots Encreuats núm. 7264 de La Vanguàrdia, proposa la següent clau: El mag més clamorós de l’escena catalana.  La resposta ocupa una quadrícula de 4 lletres. Fàcil, no?

I és que en Lari, gairebé, el podríem trobar a la sopa, ja que davant els ulls de tothom ha sabut revifar la flama del món de l’il·lusionisme. Allà on va, omple sala. El mèrit, òbviament, és de l‘artista que cada vegada que aixeca el teló té el do de saber posar-se el públic a la butxaca amb uns quants trucs que es treu de la màniga. A partir  d’aquí, el boca orella de la gent funciona. Màgia? Sí, en bona dosi, però no ha estat casualitat que aquest darrer estiu prorrogués en dues ocasions l’estada al Teatre Coliseum de Barcelona.

Ara bé, què diantre té a veure la sopa amb penjar el rètol d’entrades exhaurides? Moltes coses. Per un costat un segell de qualitat. El mag sap seleccionar en la mesura justa els ingredients que utilitza en els muntatges, tal vegada com ho fan les sàvies àvies cuineres per elaborar un bon caldo.  L’aroma que desprenen les olles, en fer xup-xup, s’ensuma de lluny, arriba, atrapa els espectadors.

Les receptes màgiques que elabora el xef no tenen cap altre secret que saber fer bullir la perola (interpretis, moure txistera)  i servir l’aliment degudament a taula (entenguis, escenari). A partir d’aquí, cal assaborir el plat (llegeixis, espectacle).  Però és clar, per fer-ho bé, es fa indispensable tenir la mà trencada per no tirar més sal del compte. Sense cap mena de dubte, és la màgica poció Lari!

Les propostes familiars que crea fan passar una bona estona al públic i, com la sopa, deixen bon regust al paladar més exigent fins al punt que una culleradeta més no embafaria. Cal ser un expert cuiner per saber remenar la vareta davant de la  platea on grans i petits queden captivats. Els uns, perquè s’endinsaran potser per primera ocasió gràcies als dots del mestre en la descoberta dels espectacles de màgia; els altres, ja que potser s’hi retrobaran després d’un possible parèntesi.

Però com elabora de veres el mag la recepta, quins ingredients conté? La resposta passa per tenir l’enginy de saber posar en primer lloc damunt de la balança un bon tall amb gramatges d’elegància,  macerant-lo sota una  il·luminació de disseny, fil musical de fons i acaronant de forma constant el producte amb una sèrie de  toquets  humorístics. Enganxa.

En Lari vetlla l’estètica, domina el moviment escènic, connecta amb el públic, a parts iguals, a través de les paraules i els silencis sabent treure rèdit en cadascun dels muntatges familiars que ha portat als escenaris. Increïble (2000), Estrellas de la Magia (2002), Milenium (2004), Secrets (2007) i Sonrisas y Magia (2009) només són els noms d’alguns dels millors brous cuinats fins al moment. N’hi ha per reservar-hi taula i cadires.

En les funcions no hi manquen mai les aparicions i les desaparicions de l’artista o, entre d’altres col·laboradors, les del  seu inseparable partenaire Pol.  Els estàndards que combina a escena són els clàssics de les cartes, els cordills, les espases, les anelles, els paperets..., però escenificats amb aires de renovació del gènere, que fan escola i han revitalitzat l’afició per la màgia.

I, qui no vulgui caldo, dues tasses! Per què? Doncs ja que, a més és un home mediàtic que, per art de màgia o potser per art d’encanteri, apareix en tota mena  de mitjans de comunicació.  Ha fet televisió per nens: Taller de Màgia a BTV  i, també ha captivat no tant nens, com per exemple, en el programa de La Sexta d’en Buenafuente.  Ràdio, en El Matí de Catalunya Ràdio; llibres com Els Secrets del Mag Lari, amb textots de Montse Lari o, fins i tot, una sèrie de còmic amb dibuixos d’Òscar Fernández. A més, potencia les noves plataformes per arribar a tothom per mitjà del facebook, el blog, el twitter, la pàgina web, a part de trobar-lo en una colla de vídeos penjats al youtube.  

El popular mag és també un showman solidari amb els infants i una mostra la trobem en la donació que fa dels beneficis del seu llibre La Màgia del Michael Jackson  (n’és fan del rei del pop) que els destina a l’associació AFANOC.  Ara, tampoc és deslliura en Josep M. Lari de tenir ell un club de fans com a mag. I, la veritat, no em sorprèn.