divendres, 27 d’abril de 2012

La davallada del guix *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Hi ha coses que en aparença et semblen que han de perdurar per sempre més, que no han de canviar mai de la vida i, això, desenganyeu-vos, no va ben bé així. L’altre dia complint amb les obligacions d’avi vaig anar a buscar el net a l’escola. Bé, net, net és un dir. Haguéssiu vist com anava de brut de terrejar el minyó! Una cosa? Negre, de dalt a baix, com el sutge! Vaige, per posar-lo directament a la rentadora i acte seguit estendre’l. Aneu a saber quin suquet de color fosc hagueren d’engolir les canonades!
Res, que amb això de fer d’avi, he d’estar les 24 hores del dia localitzable per a cobrir qualsevol eventual servei d’assistència familiar. Què hi farem! Les coses estan estructurades d’aquesta manera i tan aviat he d’anar a comprar un quilo de pa,  com obrir la porta al tècnic del gas perquè faci la revisió de la caldera. 
Seguint doncs amb la disponibilitat total vaig rebre minuts abans de les 5 de la tarda l’encàrrec d’anar a recollir el nap-buf al col·legi. He de dir però, al respecte, que vaig ser rebut amb honors de Cap d’Estat pel nen, el qual, gratament sorprès per la meva presència, va convidar-me anar a descobrir l’aula. Amb cortesia, vaig seguir atentament les seves amables explicacions a la classe. Penjat a la paret, hi havia exposat un dibuix que acabava de realitzar. Estava cofoi de l’obra, així com també de la  taula d’estudi que aquest curs estrenava. De forma inevitable em vingué al pensament la comparança entre el vell pupitre de fusta de quan anava a escola al modern material actual de què disposen.  Ja estava al corrent que ara hi ha computadores i altres aparells que ajuden a fer més didàctiques les matèries, però el que m’ha vingut de nou i que poc m’imaginava ha estat la davallada del guix.  Sí, sí, ara les pissarres són de PDI (que vol dir Pissarres Digitals Interactives) i porten un sistema tecnològic integrat per ordinador, videoprojector i que sé jo quantes coses més! Bé, coses més... menys, els guixos que gairebé ja són  cosa del passat.
Qui ho havia de dir, no? Aquell polsim enganxat als dits, aquell tirar-ne pel cap traços o aquelles façanes amb restes emblanquinades per espolsades indegudes d’esborradors són; història. Ara, el que no canvia, és el tuf de criatures que fan les aules.

Una abraçada ben forta... fins a la propera!  

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=6156

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada