Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Hi ha coses que en
aparença et semblen que han de perdurar per sempre més, que no han de canviar
mai de la vida i, això, desenganyeu-vos, no va ben bé així. L’altre dia
complint amb les obligacions d’avi vaig anar a buscar el net a l’escola. Bé,
net, net és un dir. Haguéssiu vist com anava de brut de terrejar el minyó! Una
cosa? Negre, de dalt a baix, com el sutge! Vaige, per posar-lo directament a la
rentadora i acte seguit estendre’l. Aneu a saber quin suquet de color fosc hagueren
d’engolir les canonades!
Res, que amb això
de fer d’avi, he d’estar les 24 hores del dia localitzable per a cobrir
qualsevol eventual servei d’assistència familiar. Què hi farem! Les coses estan
estructurades d’aquesta manera i tan aviat he d’anar a comprar un quilo de pa, com obrir la porta al tècnic del gas perquè
faci la revisió de la caldera.
Seguint doncs amb
la disponibilitat total vaig rebre minuts abans de les 5 de la tarda l’encàrrec
d’anar a recollir el nap-buf al col·legi. He de dir però, al respecte, que vaig
ser rebut amb honors de Cap d’Estat pel nen, el qual, gratament sorprès per la
meva presència, va convidar-me anar a descobrir l’aula. Amb cortesia, vaig
seguir atentament les seves amables explicacions a la classe. Penjat a la paret,
hi havia exposat un dibuix que acabava de realitzar. Estava cofoi de l’obra,
així com també de la taula d’estudi que
aquest curs estrenava. De forma inevitable em vingué al pensament la comparança
entre el vell pupitre de fusta de quan anava a escola al modern material actual
de què disposen. Ja estava al corrent
que ara hi ha computadores i altres aparells que ajuden a fer més didàctiques
les matèries, però el que m’ha vingut de nou i que poc m’imaginava ha estat la davallada
del guix. Sí, sí, ara les pissarres són
de PDI (que vol dir Pissarres Digitals Interactives) i porten un sistema
tecnològic integrat per ordinador, videoprojector i que sé jo quantes coses
més! Bé, coses més... menys, els guixos que gairebé ja són cosa del passat.
Qui ho havia de
dir, no? Aquell polsim enganxat als dits, aquell tirar-ne pel cap traços o
aquelles façanes amb restes emblanquinades per espolsades indegudes
d’esborradors són; història. Ara, el que no canvia, és el tuf de criatures que
fan les aules.
Una abraçada ben forta... fins a la propera!
Llorenç
Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=6156
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=6156
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada