dijous, 20 de desembre de 2012

Amic invisible *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Des de fa una pila d’anys (tampoc no sabria precisar quants) ha anat fent forat entre les tradicionals festes nadalenques això de fer un intercanvi de regal sorpresa a un conegut. Crec que no cal que us digui quines són les regles del joc, ja que a hores d’ara tots hi hem participat (encara que sigui per força) en alguna ocasió.
Pel que fa a les meves vivències en el tema he d’explicar que amb la Montserrat ho fem la nit de Cap d’Any amb un grupet de parelles amigues que ens trobem per sopar, fer les campanades amb els 12 grams de raïm a la boca, repartir petons i, per acabar-ho d’adobar,  obrir els regalets de l’invisible amic o, ves a saber... amiga!
Clar que, això “d’amic” va de veres? Tinc seriosos dubtes perquè, en algunes ocasions, més que un regalet... t’entabanen un “saldo”, un “resto” de sèrie, un os, un cagarro... que, al pobre receptor o víctima la fa plorar de valent! (i, - diguem-ho tot- sí, a la resta del grup, respirar alleugerits del pes que no els ha espetegat al damunt).
Bé, és allò que sovint s’explica: - Ha de ser un obsequiet de no res o fet o comprat amb la condició de no gastar masses calés i... para de comptar. Para de comptar? I cremar acte seguit en viu l’amic i el regal amb capsa inclosa en contemplar la “llufa” que t’han encolomat. I quines penques! I quina barra! I quina patxoca que alguns tenen!  És gros, eh?
Mireu, potser perquè va ser cosa de la ignorància, de la “novatada” de la primera vegada que hi jugàrem plegats que, un de la colla (mai s’ha sabut qui fou i, si ho sabés, tampoc us ho diria) s’espolsà de casa un gerro de vidre més lleig que una nit de trons!
Encara riem de la cara de pomes pansides que va ficar l’agraciada.  Ho solucionàrem de la següent manera; cada any, l’afortunat del gerro el torna a embolicar per regal de cara a la propera l’edició  i, així, ens l’anem passant els uns als altres. Ara, tenim clar que  algú  “lleparà” però, com que l’empaquetem amb capses i llacets de totes mides, fins que no l’obrim... es manté l’emoció de la sorpresa fins el final.

Una abraçada ben forta... Bones Festes i fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=8015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada