divendres, 18 de gener de 2013

Calaix de sastre *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Que una de les dèries dels humans sigui el col·leccionisme no ha de sorprendre a ningú. Se’n fan de tota mena i arreu. Trepitgeu on vulgueu del planeta que trobareu gent penjada per mil coses diverses. No penso fer ara i aquí una enumeració de les possibilitats existents perquè mai no acabaríem, crec que arribaríem al dia del judici final i encara hauríem de continuar l’endemà parlant-ne però, malgrat potser pensem el contrari, destacaré que tothom, tots... en alguna ocasió o altra de la vida hem esdevingut col·leccionistes. De què? Doncs, del que sigui, ves!
I és que això d’acaparar materials és una afició que consisteix a agrupar objectes ja sigui apilonant, amuntegant o bé ordenant d’una manera determinada. Ei, si és el vostre cas actual (això del col·leccionisme) ja us ho fareu... eh que m’enteneu? Cadascú se sap les seves manies, gustos, inclinacions..., oi?
Respecte al quan i el com hom s’inicia en el dispers món del col·leccionisme, el fet pot succeir de la forma i en el lloc més impensable, com és el cas d’un vell amic; l’entranyable sastre Joaquim Valldaura i Salat que, per cert!, sempre he vist vestit de forma impecable, amb una elegància, una esveltesa i un refinament... dignes d’un senyor!
L’any 2000 es jubilà. Els fills es van dedicar a fer altres feines i, arribat el moment, l’home decidí tancar la paradeta. Es vengué el local i, amb els guanys obtinguts, més altres raconets arreplegats i, les pagues de la vellesa, ha anat tirant endavant. No patiu, ha deixat ben arregladets els familiars.
Pel que fa a com ha matat el temps de la jubilació, aquest ha anat afeccionant-se a anar a missa. Del tot respectable, només faltaria! Cada matí, en sortir a comprar el pa, s’apropava a l’església parroquial a llegir l’hora que en feien, però... de difunts.
Un petit rètol penjat a tocar de la porta anuncia qui ha tret la rifa, com es deia, quants anys tenia, en quina hora fan la funció... i, una foto de carnet, complementa i fa saber al veïnat qui ha estat l’agraciat o agraciada de torn. Què hi farem, està muntat així!
Doncs bé, precisament com a conseqüència d’anar als enterraments del poble, a casa, en un calaix del sastre, el Valldaura hi té guardades una col·lecció d’esqueles. Ahir però, la vídua afegia la seva.

Una abraçada ben forta... i fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net   http://festafesta.net/?p=8121

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada