I avall va que fa baixada *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

El que explicaré va passar. I tant que va passar! Me’n recordo com si fos ara mateix perquè, l’escena, és d’aquelles que si la veus et deixa glaçat i no s’oblida ni per mal de morir! (i és que,  de difunts, precisament, avui va la cosa).

Potser el que contaré farà riure  però, en trobar-te a prop d’un fangar d’aquesta mena, ah, xiquets...  com canvia la percepció del pollastre; moltíssim! fins al punt que pots arribar a patir un terrible xoc emocional, un trauma! però, que cal reconèixer que, si la seqüència és portada amb traça al cinema, serveix com a esquetx de pel·lícula d’humor, i del negre!  

Amics, amigues... en això dels enterraments, malgrat que l’organització, és a dir; els de la funerària, oradors o  familiars propers als difunts vetllin plegats per acomiadar amb serietat els traspassats,  no em feu dir el “perquè?”, sempre apareix més tard o més d’hora un imprevist que o bé et fa posar les galtes vermelles com una tomata o bé et caragoles de riure pel terra ja que el contratemps no entrava al guió. Són ciris trencats que no deixen indiferent . Feu memòria, segur que tots en tenim alguna o altra per explicar, eh que sí?

Per la meva part (i aprofito per afegir aquí que), el dia que em toqui plegar, quan hi hagi un imprevist,  si heu de plorar, si us plau, procureu que sigui de riure, he que ho fareu? Ep, i, en acabar la cerimònia, per poc que pugueu, aneu a fer algunes copetes. Ei, les que necessiteu, tireu, tireu... queda clar? Ah, l’última ronda digueu al cambrer que l’apunti, que més endavant ja ho trobarem...

Bé, el que anava a contar: fa un grapat d’anys, al poble, quan encara els morts els portaven al cementiri amb carrossa de tracció animal, nevava. El difunt era més llarg que un dia sense pa i..., com a conseqüència, part del fèretre, sortia uns pams del remolc. Què va passar? Doncs, un cúmul de desgràcies. El terra era glaçat, els cavalls van relliscar i la caixa que no estava ben subjectada  va caure al terra agafant embranzida costa avall i, feina rai, per aturar-la. La culpa? El carreter ho tenia clar: “Redéu, quines idees, a qui se li acut construir un cementiri dalt d’una costa?”

Una abraçada ben forta... i bon estiu!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=9077