Londarí núm. 9 (2013)
Carregat amb piles de discos de vinil sota el braç
(ara, això ja és història) el Ton arribava els dissabtes a la tarda a l’emissora de Ràdio Tàrrega a l’Avinguda Catalunya on després de la
desconnexió de l’informatiu de Ràdio Cadena Espanyola a Barcelona, a les quatre
de la tarda, a les vies de so, la Paloma Núñez punxava Country de Keith Jarrett, la
sintonia d’obertura del programa L’Olla
del músic.
A la primera hora les peces seleccionades pel Ton eren més que
tranquil·les. Comentava que, així, els oients podien fer, si ho desitjaven, la
sobretaula, una plàcida lectura o bé la migdiada amb un fil de fons musical, el
qual abraçava primer la música clàssica fins arribar al jazz. Estava al corrent
de les novetats discogràfiques, no perdia pistonada i, si convenia, amb un cop
de cotxe es plantava a Andorra, anava al centre de Barcelona a remenar per les
botigues de música o bé s’apropava tot caminant fins a cal Discos Garriga que
hi havia Carrer Santa Anna de Tàrrega, convidant-nos que més endavant, per les
ones, descobríssim autèntiques perles musicals. Delicatessens!
Escoltar-lo parlar sobre cançons era un veritable
plaer, en cap moment els comentaris que feia embafaven ja que amb entusiasme transmetia
sensibilitats digníssimes d’elogi. En sabia un pou i amb criteri encomanava
bones vibracions musicals. Fou un veritable MESTRE –en majúscules- com ho
certificaria també l’exemple de les tardes que oferí fent audicions amb un “tocata stereo” a l’Institut Manuel de
Pedrolo sobre jazz (òbviament, hi arribava
carregat de discs sota les aixelles).
Pel que fa a les altres 3 hores de programa, el David
Garcia, el germà del Ton –el Josep – i qui signa el text, compartírem al seu
costat els micròfons de l’estudi. Ens deixava fer, el David en la segona hora
aportava un toc brasiler al programa, després, en la següent, el Josep hi afegia un
ventall de sonoritats acústiques i, per acabar, em van fer confiança perquè esbombés
les novetats de la música pop del moment. Un honor!
L’Olla del músic
va estar en antena a mitjans de la
dècada del 1980. Ens ho passarem la mar de bé. Hi havia una molt bona química,
frescor, humor i sobretot il·lusió per a divulgar la música entre oients.
Llàstima que llavors la tecnologia tipus “podcasts”
encara no estigués en ús (més que res, perquè el Ton hagués arribat sempre a
lloc lleuger de pesos i, sobretot, perquè estic convençut que agradaria reescoltar-lo)
Ah, com a comiat, la sintonia final era Palhaço
d’Egberto Gismonti que deixàvem sonar fins el següent senyal horari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada