divendres, 28 de febrer de 2014

Plaques *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

En aquesta vida, tot acaba resumit, en una o altra placa. Sí, placa; P-L-A-C-A (bé, ja sigui feta de: marbre, ferro i... para de comptar) M’explicaré millor. Què... Qui fou “lo” Ausiàs March?  Ah? Bona aquesta! (tic, tac, tic, tac, tic, tac... Doncs, un dels poetes medievals en llengua catalana més importants. (Gandia, finals del segle XIV – València, 1459)  Ei, que jo n’estic molt segur del que dic, eh? Però... I, vosaltres? Ah, clar... un carrer? Ausiàs March és un carrer! Ja, ja... Com ho poden ser, llavors: Ramon Llull,  Mercè Rodoreda o Caterina Albert i... ens quedem la mar d’amples! Eh que sí?
Tot això, en part succeeix perquè ho tenim muntat així. Si, en la vida, la fem prou sonada, “potser”... podem arribar a donar nom a una plaça,  avinguda... que en el supòsit  que estigui indicat com cal; una placa, enganxada en alguna façana o altra, resumirà vida i miracles del tipus següent:  Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) Pintor – escriptor. Ei, veieu com queda de resumida la cosa? Noms i cognoms, poblacions, anys de naixença, defunció, oficis... i, ja està!
En vida ja et pots haver esforçat a composar simfonies, descobrir galàxies o fabricar vacunes que, tot plegat,  podem quedar reduïts als casos de: Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) Músic; Nicolau Copèrnic (Torun, 1473, Frombork, 1543) Astrònum o, també, com: Alexander Fleming (Lochfield, 1881 – Londres, 1955) Bacteriòleg.
I, no ens fem il·lusions, a la resta de mortals... a l’engròs,  al cementiri, acostumem a fer una cosa semblant; placa amb inscripció i... anar passant. I, això, però, no sempre és així com malauradament  succeeix en fosses comunes de guerres i altres desgràcies.
Ara bé, que “carai” vull explicar amb tot això? Que enyoro no tenir un placa en un carreró encara que sigui als afores d’un “Poligono industrial”? Noooo! Un monument al mig d’una plaça? Tampoc! Ja us ho podeu estalviar. Primera perquè, no he fet mèrits, de res, per aquests honors i, segon i més important: em sap molt greu veure el poc civisme que molts humans tenen quan pel carrer (Gaudí, Montessori, Xirgú...) van escopint, orinant, defecant... com si res. Clar que... si el nom d’un carrer és el d’un militar de mal record, rei, princesa... potser sí que vénen ganes de portar  cada dia el gos de casa perquè vagi evacuant, com aquell qui no vol la cosa.

Una abraçada ben forta... i fins a la propera!

Llorenç Aguilà


(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=10962

Cap comentari:

Publica un comentari