Gravat imatgeria religiosa pintat a la morisca
(GRA-0160 DGCPAAC)
(GRA-0160 DGCPAAC)
L’any
1947, Joan Amades, conservador llavors del Museu d’Indústries i Arts Populars,
conjuntament amb Josep Colomines, conservador, també, però del Museu
d’Arqueologia de Barcelona, van publicar el treball de bibliòfil: Imatgeria Religiosa dins de la Col·lecció
de Boixos Populars de Catalunya, Vol. I.
En
la introducció de l’obra, els autors expliquen que: “A casa nostra l’art del gravat a la fusta no havia assolit el grau de
perfecció i de refinament tècnic a què havia arribat en altres pobles més rics
i de més puixança en els moments florits d’aquesta tècnica. La gran majoria
dels nostres gravats, salvades sempre excepcions notables i respectables,
podríem dir que no van superar gaire el pla popular i en pocs casos van arribar
al nivell artístic que podríem qualificar d’acadèmic. Aquesta circumstància no
li treu pas mèrit ni valor, ans al contrari: li dóna un segell propi, amarat
d’emoció i posseïdor d’una força i d’un geni molt estimables, reveladors d’una personalitat
i d’una caràcter espontanis emergits planerament i amb tota llisor, desposseïts
dels encarcaraments que sovint afecten i desnaturalitzen les produccions
erudites i acadèmiques.”
En
relació a aquesta tècnica artística d’estampació, en les calaixeres del fons
Arxiu Joan Amades de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i
Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya hi ha
una importantíssima col·lecció de gravats el nombre del qual arriba a la xifra
de 1293 exemplars catalogats, la major
part dels quals, són xilografies datades entre els segles XVII al XX.
De
retorn al llibre, i com ja molt bé exposen en les primeres planes l’Amades i en Colomines, dir que: La importància de la imatgeria popular arreu, fins en temps molt
recents, no ha estat valorada. Això fa que no s’hagi tingut mirament a guardar
estampes i impresos humils i, encara menys, a conservar les fustes guardades
que havien servit per a llur estampació. Els qui les miraven amb més
desconsideració eren els mateixos impressors que les empraven. Quan una fusta
esdevenia inservible per massa gastada o perquè havia perdut oportunitat
d’ésser utilitzada, era destruïda sense cap escrúpol. Els impressors només han
estimat els gravats des d’un punt de mira vulgar i utilitari; quan no els han
servit els han destruïts sense cap consideració.
Malgrat
aquest contratemps però, i, a banda del llibre, cal agrair la sensible
intervenció que van dur a terme museus i, sobretot, en el cas concret que aquí
ens ocupa, el folklorista Joan Amades que, amb l’objectiu de preservar documents
de caràcter efímer, col·leccionà també en el seu domicili particular entre
altres materials els gravats, els quals, sortosament, es trobem en l’actualitat
dipositats en les instal·lacions de la Direcció General del Departament de
Cultura i que de ben segur els va tenir presents per elaborar estudis com el
que descriuen a: Imatgeria Religiosa,
sobre les tècniques rudimentàries d’acolorir els gravats xilogràfics.
Segons expliquen els autors, les estampes eren
il·luminades força sovint per infants, el petit ofici dels quals s’anomenava “pinta-sants”. Respecte a les tècniques
pictòriques, hi havia tres estils o formes per colorejar els gravats. A La Morisca, que consistia a donar uns
tocs vius de color amb els dits damunt dels papers; a La Trepa, on s’utilitzaven patrons de cartró que s’aplicaven damunt
de les estampes deixant al descobert les parts que l’artista volia pintar i,
com a tercera tècnica i, més evolucionada, al Bac, on s’emprava una mena de tampons de fusta que marcaven
acusadament damunt de les parts que calia acolorir.
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=11038
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=11038
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada