divendres, 12 de desembre de 2014

Camí de l'Òpera *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Allò que passa... De tant voler empolainar-se i, mirar de fer “goiget” (ja m’explicareu però, en aquestes velleses, ja en fem, sempre...) se’ns va fer l’hora d’anar cap a l’òpera:
-         Va, Montserrat, para de maquillar-te que farem salat!
-         Sí, sí, Llorenç, ja va...
Que va! Compto que encara vam necessitar uns 10 minuts de rellotge per començar a sortir de casa. Total, que ja enfilàvem escales avall quan la mestressa diu:
-         Ai, que ens deixem les escombraries!
-         Això, ara les escombraries... vols dir que cal? Ja les baixarem...
-         Sí, sí, que cal... Que canten, que fan una nota, que se sent d’un hora lluny.
Res, que ja em veig escales endarrere anant a buscar la bossa de les deixalles i...  a sobre, em sento dir:
-         Va, Llorenç, espavila que arribarem tard!
No, sí la culpa encara resultaria que era tota meva!  Vaige, que en situacions així, miro de riure, perquè, després de diverses enrabiades a la vida per foteses, he decidit que, sincerament, no s’ho val sulfuritzar-se gairebé per res.
En fí, que ja érem al carrer (tard, a l’òpera, en fèiem segur)  i, amb la voluntat de mirar d’escurçar com fos el retard, decidirem  agafar l’autobús que, en condicions normals, ja us ho ben asseguro, haguéssim fet cames però, enfilats amb el transport públic, alguna cosa guanyaríem. Fins aquí, correcte. Ara bé, en aquestes que ens apropem a la parada del bus, a les mans, tenia subjectada, encara, la bossa de les escombraries. I, punyeta! no tinguérem altra opció que pujar al transport amb les sobres de casa com si fos el més habitual. Quina fila que fèiem... Sí, molt abric de pells, molta corbata de seda, moltes joies... però haguéssiu vist com al nostre voltant es va fer, de sobte, un buit. Com s’apartaven!
-         Excs! que és aquesta pesta? –digué en veu alta un viatger-
La gent obria finestres, es tapaven el nas, es ventaven... Que volíeu que fes? Deixar la porqueria a la parada del bus? Deixar passar el transport i arribar a mitja funció? No, cara de pòquer. Baixàrem a destí amb la càrrega agafada amb els dits, la llançarem a un contenidor proper i, davant de mirades, entrarem al teatre amb les galtes vermelles. Altra vegada ens estalviarem el maquillatge.

Una abraçada ben forta... i fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=13004

Cap comentari:

Publica un comentari