divendres, 13 de març de 2015

La capsa amb titelles *


Fons Amades / DGCPAAC

Una de les debilitats infantils de Joan Amades foren les titelles que, com explica en la introducció del llibre de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, que porta per títol: Titelles i Ombres Xineses, exposa que: “... Entre els grats records de la nostra vida infantil, els titelles ocupen un dels llocs més preferents. Quan, de grans, ens vàrem sentir afectats per l’estudi de les coses d’aire popular, de seguida va presentar-se’ns el dilecte record dels titelles, i ens vàrem fer el propòsit de dedicar-los una part de les nostres activitats i energies...”
Doncs bé, Amades, a més de parlar-ne en diversos estudis que va editar, en el domicili particular, tenia una col·lecció integrada per 10 titelles de guant, els quals, en l’actualitat, estan guardats en una capsa del Fons Joan Amades que hi ha a la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
De fet, però, aquestes figures no foren les úniques que va arribar a tenir en propietat. Les peces, que es troben en bon estat de conservació, les acaronava a casa com a objectes de museu i, de ben segur, en contemplar-les li refrescaven els anys de vailet.
En relació a la infància, en el llibre autobiogràfic Quan jo anava a estudi, Joan Amades ens apropa interioritats viscudes amb els titelles, com per exemple, redacta els noms dels ninots que integraven la companyia de què disposava, la qual, entre d’altres, era formada pels següents personatges de tradició vuitcentista: Tòfol, Patot, Rapau, Recuca, Perico, Marieta, Quincàrria, la Mort, el Dimoni i el Guarda municipal.
De retorn a les figures de cartró i roba, que hi ha en el Centre de Documentació de la Direcció General del Departament de Cultura cal afegir que no són els mateixos personatges de quan era menut, però, es fa fàcil suposar que, potser, de forma romàntica, els somiava recuperar i, més, en llegir el següent paràgraf on diu: “...Casa era petit per a fer espectacles, i vaig escollir com a local el replà de l’escala. Obria la porta del pis i a mig aire feia sostenir un drap, en dues cadires, que feia l’ofici de part inferior de l’escenari; jo, assegut a terra dintre de casa, feia sortir els ninots per damunt del drap, a la vista de la canalla que em feien d’espectadors asseguts a terra, com jo mateix al replà de l’escala i dintre del pis del davant mateix de casa, on també obrien la porta per donar més extensió a la sala d’espectacles. Amb el temps, l’espectacle va prendre volada i allò del replà de l’escala va resultar petit, així que vaig traslladar la comèdia al terrat; arrecerava el “teatre” en un angle ombrejat i tota l’extensió del terrat feia de sala per als espectadors; vaig arribar a reunir una gran canallada, i sempre vaig actuar jo sol; l’única vegada que vam actuar juntament amb un altre, aquest va voler fer una apoteosi i encendre unes bengales de colors i com que a mi el foc sempre m’ha fet respecte, el company es va encarregar d’encendre les bengales; ho feu amb tal encert, que em va calar foc als estris i es va cremar el drap que feia d’escenari, em va socarrimar part de la companyia...”
Queda clar que va ser la funció més accidentada que va escenificar, la qual, precisament, no va cloure amb la cançó que era habitual: El Ball del Tururut. (i això que, aquell dia, la lletra, s’hi esqueia)

En el ball del tururut,
qui gemega, qui gemega:
en el ball del tururut,
qui gemega, ja ha rebut.


(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=13769

Cap comentari:

Publica un comentari