És un
llibre de Joan Amades de l’any 1934 que forma part de la col·lecció: Biblioteca de Tradicions Populars i que
posteriorment l’Associació Cultural Joan
Amades reeditaria el 2008 en edició facsímil amb una introducció escrita per
Gemma Fernández on explica que: “L’Amades,
amb aquest llibre recrea el barri on ell va viure la seva infantesa. Era un
temps en què es vivia al carrer i tots sabem els sentiments i records que ens
duen el barri on hem viscut l’etapa més ingènua de la nostra vida. Per tant, és
un recull d’històries arreplegades de veïns i companys de jocs, mainada
propera, és a dir, del seu univers més pregon.”
Doncs
bé, entre les llegendes que recull el folklorista del barri on va créixer hi ha
la següent ubicada al Carrer d’en Roig i que diu: “En Roig era un bastaix de la
Riba que es va morir tres vegades. Tenia un dormir molt fort i li costava molt
despertar-se. Per efecte del seu treball, havia de llevar-se a les quatre del
matí, i com que per més que l’haguessin cridat no s’hauria despertat, dormia
amb la porta del pis oberta. El vigilant, a l’hora que l’havia de cridar,
pujava al pis, arribava fins al llit i no parava d’estirar-lo, tocar-lo i
pessigar-lo, fins que es despertava. En ocasió d’un dels terribles còleres per
què ha travessat Barcelona, enterraven els morts de nit per no augmentar
l’alarma del veïnat i procuraven fer com menys soroll i espectacle millor.
Damunt del pis on vivia en Roig va morir un veí del còlera. La família va
avisar a les autoritats; seguint un costum establert, va abandonar el pis obert
i fugí uns quants dies per evitar el contagi. Els enterradors van pujar de nit mig
a les fosques, trobaren obert el pis d’en Roig i, sense adonar-se que era el de
sota on havien d’anar, van entrar i, dirigint-se al llit, van agafar l’home que
hi van trobar i se l’emportaren cap al carro, on ja portaven molts altres
morts. En deixar-lo anar, en Roig es va despertar i es trobà voltat de morts i
en mig del carrer tot despullat.
Una altra vegada, ja casat i carregat de
fills, va agafar una malaltia i aparentment es va morir. La seva muller tot era
cercar el gec per vestir-lo i no el podia trobar en lloc, fins que el mort li
digué on l’havia deixat quan s’havia despullat.
Uns quants anys més tard va morir en
realitat, però la família es resistia a enterrar-lo per por que no estigués
dormit i no es repetís el cas de les altres vegades. El van tenir a casa uns
quants dies fins que es descomponia i no hi havia dubte que en efecte era ben
mort.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada