Conten que la senyora del
castell de Tous era la persona més llaminera i gormanda que mai s’hagués vist.
El seu cuiner havia de posar tot el seu art i la seva ciència a servir-li cada
dia un plat que pogués satisfer els seus gustos, i la feina era ben seva.
Un dia li va servir un menjar
tan exquisit que la senyora de Tous se’n va llepar els dits una bona estona, i
encara no se’n sabia avenir, de tan bo que era. Va cridar el cuiner i li va dir
que volia saber de què era feta aquella menja tan excepcional:
-
És un plat fet amb el moll dels ossos de xai de
color negre.
-
Doncs d’ara endavant no vull menjar altra cosa
que això – va dir la senyora de Tous.
I el cuiner així ho va fer.
Però els xais de color negre dels seus ramats aviat es van acabar. I en van
haver d’anar a comprar a altres indrets. I cada cop els havien d’anar a buscar
més lluny i els havien de pagar més cars. I com que només n’aprofitaven el moll
dels ossos, tot i que el patrimoni de Tous era prou important, va arribar un
moment en què es va arruïnar, perquè la senyora no va voler prescindir del seu
plat favorit fins que no es va veure a la misèria. I aleshores no va tenir més
remei que anar a demanar caritat pels camins i les cases, i ella, abans tan
llaminera i llepafils, s’havia d’acontentar amb el que bonament li volien
donar.
Un dia, en una casa de bona
gent, li van donar una llesca de pa amb un grapat de nous. I ho va trobar tan
bo i s’ho va menjar tan de gust, que diuen que va dir:
Si jo hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara ara seria la senyora de Tous.
Text Albert Jane
Il·lustració i locució: Teresa Duran
Llegenda publicada a la revista Cavall Fort núm. 353 (1977) i en el recull Rondalles d'arreu del món. Edicions del Mall (1980)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada