Sempre m’ha encuriosit llegir els noms i cognoms de
persones que integren les candidatures electorals. No les conec totes i d’aquí
que cada vegada que tinc a mans les paperetes imagino la cara tenen, quin
pentinat deuen portar o com van vestides. No puc fer-hi més, sóc així de curiosa!
Sort que l’endemà de les eleccions fujo en part de
dubtes perquè els mitjans de comunicació m’ofereixen la possibilitat de saber
quina fila fan. Per cert, i que retratats que hi apareixen, no? Ara, tampoc
acabo de quedar satisfeta amb el joc que practico. Que erri de ple a l’hora de
fer les prediccions és força corrent. Una que imagino amb galtones; va i la
descobreixo sense. Un que mudo
encorbatat; resulta que apareix descamisat o, per comptar una altra pífia, una que
la suposo amb la permanent; aquesta porta
clenxa i pèl allisat.
Sempre tinc sorpreses amb les fisonomies però m’ha
servit per passar una estona distesa. És clar que, ben mirat, no acabo de
quedar-ne satisfeta del tot. I els no elegits? Com puc saber quina pinta tenen?
Enlloc no es publiquen les fotos dels de les restes de les llistes. Ostres,
això no és just! Suggereixo que en les properes paperetes de vot hi aparegui al
costat del nom el retrat corresponent de tothom. Seria una fórmula més elegant
de votar per la cara, donat que ara només ho fem pels noms. Veig avantatges seriosos
en la proposta. Per exemple, en trobar-me pel carrer als que no han entrat els
dirigiria unes paraules. Segur que els felicitaria pel pes que s’han tret de
sobre i els encoratjaria a tirar endavant com fem la resta de mortals. Amb el
dit els podríem assenyalar i fins i tot convidar-los a fer un glop per ofegar penes.
Què ens costaria ser més comprensius amb els que han
quedat fora de l’arena política i, en particular, amb els que els ha anat d’un número per
entrar-hi? De tota aquesta família de persones, s’explica que els que tanquen llistes
són els més agraïts ja que, com que saben que poc tenen a pelar, fan sempre
bona cara. Figurar com a darrer és inclús un premi. El problema apareix amb els
que somiaven guanyar-s’hi les garrofes i a l’hora de la veritat res assaboreixen.
A mi em passa una cosa semblant quan escric la llista de la cuina i me l’oblido
a casa. Sempre recordo els primers o els
darrers noms, els del mig se m’evaporen i el bé que m’haguessin anat per
condimentar el rostit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada