“Bigues!...
Veu’s aquí un nom que per molts serà vulgar i poc poètic, mes que per mi enclou
un món de poesia i de records. Allí està la casa a on nasqueren i moriren los
meus avis, allí tots los sitis que han nodrits mon cor de fe, d’encant i d’amor
a les costums i a la llengua de ma terra, allí s’hi troba tot per a mi, allí em
veig lliure i feliç com la més lliure, allí en veig de cel fins a on puc
allargar lo vol de la mirada! Oh, terra meva ben volguda! Benhaja la
tranquil·litat amb què confortes a ma ànima, per mil pesars abatuda i
atribolada! Amb quin gust passaria jo en tot sòl estimat lo que em resta de
vida!...”
Amb aquest paràgraf vivencial inicia la
llegenda: La creu de caps de mort Maria
del Pilar Maspons i Labrós (la qual sempre signava els seus escrits amb el pseudònim
de Maria de Bell-lloch), just en una
època en què la visibilitat de les dones resultava pràcticament invisible en el
camp de les lletres. Eclipsada, en part, pel prestigi que va assolir el seu
germà Francesc de Sales Maspons i Labrós com a escriptor, a la vegada que,
també, pel seu cunyat Francesc Pelai Briz com editor, va rebre, però, d’ells
dos, el suport necessari a fi de poder publicar una obra solvent i assolir un
meritori reconeixement.
La producció de la folklorista va veure la llum
en revistes com: La Renaixensa; Lo Gai
Saber; La Veu de Montserrat; Calendari Català; La Llumanera de Nova York; La
Veu de Catalunya; Il·lustració Catalana... on va publicar reculls de prosa
i vers. Obtingué diverses distincions als Jocs Florals de Barcelona i al Casino
de Granollers pels reculls: Narracions i
Llegendes (1875); Montseny (1880) i Costums
i Tradicions del Vallès (1882).
Descendent d’una nissaga originària de Bigues. La seva família va pertànyer a la burgesia barcelonina mantenint sempre però, estrets lligams amb les terres de la pagesia del Vallès, fet pel qual realitzarà un interessant estudi de camp en què recull narracions i llegendes populars. Documentada com a primera autora de novel·la en català gràcies al llibre: Vigatans i botiflers (1878), la desaparició dels seus protectors, malauradament, la va acabar apartant de forma precipitada els darrers anys de vida del panorama folklorista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada