Paraules i modismes *

 

Paraules i modismes

(Edició facsímil)

Forma part de la col·lecció de llibres: Biblioteca de Tradicions Populars que el folklorista Joan Amades va incloure com a volum VII l’any 1933 i que més endavant, el 2005, fou reeditat en edició facsímil per l’Associació Cultural Joan Amades amb una introducció escrita per Sílvia Amigó on comenta: “Com podem qualificar el llibre de Joan Amades Paraules i modismes? Un llibre de sàvies i antigues metàfores? Un llibre de moral i de costums? Un llibre d’aclariments lingüístics a inèrcies expressives potser ja mal usades? Per a mi és tot això i molt més. Molt més. Tant de bo que l’autodenominada alta literatura aconseguís amb tanta senzillesa i humilitat aportar tanta llum damunt aquest tresor tan preuat que la genuïna expressió humana en paraules. Tant de bo el que anomenen estudis científics en el món de l’etnografia sabessin transmetre amb igual força la llavor de viva passió per la cultura d’un territori i d’una llengua.” 
Doncs amb la voluntat de transmetre la cultura d’un territori i d’una llengua, llegirem del llibre la parèmia Tenir mà de ferro on l’Amades argumenta com: “Tenir energia i valentia per a fer les coses, com també duresa i agror de caràcter per a tractar les persones i els afers amb molt de rigor. Antigament, en els temps cavallerescos, es donava el nom de ferro a l’espasa o altra arma d’aquest metall que s’esgrimia amb la mà. El ferro al·ludit en la frase no es refereix simplement al metall, sinó a l’arma, i vol significar, per tant, que hom està posseït de la valentia i energia que dóna el fet de tenir una arma a la mà. Hi ha altres frases fetes en les quals surt el mot “ferro” amb el seu significat d’espasa. En els temps cavallerescos s’estilava un tipus de missa: eren generalment les que tenien caràcter solemnial, que rebien el nom de “misses de ferro en mà”. Tots els cavallers i la gent armada que es trobaven en el temple en el moment en que el celebrat alçava la sagrada forma, es posaven al seu costat amb l’espasa nua i enlairada, i això significava que posaven les seves armes al servei del cristianisme per defensar el Sant Sagrament si mai armes infidels volien atacar-lo.
És encara molt corrent arreu de Catalunya el costum, en veure un geperut, de dir humorísticament “toca ferro!”, dita que no vol significar que cal tocar un objecte qualsevulla d’aquest metall, sinó que s’ha de posar mà a l’arma, com a previsió de qualsevulla atac que dels geperuts es pogués rebre; car en els temps cavallerescos els pobres dissortats de què parlem solien dedicar-se al baix ofici de sicaris i exercien el crim a baix preu. La proximitat d’un geperut sempre encloïa una probabilitat d’atac amb traïdoria; com a mesura de previsió, en veure’n un calia “tocar ferro”, o sia posar-se l’arma a la mà i disposar-se a rebutjar tot atac.”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/paraules-i-modismes/