Anomenar-lo Mestre gens ni mica no li agradava. Ara
bé, ho ha estat i dels grans de la sardana. I, ja posats, afegiré altres etiquetes
que l’honoren com a bon músic, compositor, instrumentista, director, productor,
divulgador, comunicador, periodista... Remarco. Són paraules amb significat que
escullo de cor per destacar la trajectòria professional d’un homenot català
que, malauradament, ha mort a Sabadell el 18 de maig d’un maleït càncer.
Quina impotència! Perquè, a
més, quan se’n va d’aquest món una persona vital (abans d’hora) l’enuig ens commou
l’ànima. Sí, ja podem picar de peus ben fort que, davant de la mort, poca cosa
més podem fer que no sigui acomiadar els difunts, fer la millor companyia possible
als familiars i recordar l’amic.
D’aquí que vulgui escriure aquest
text d’agraïment al Jesús per les bones estones viscudes junts. Perquè, gràcies
al seu tarannà bonhomiós, he tingut el
privilegi de poder col·laborar en el programa de ràdio Fes ta Festa dedicat a la cultura popular, el qual, setmanalment,
ha dirigit des de l’any 1989, primer a Ràdio 4 i, després a partir de 2010, com
a proposta digital, obsequiar de forma generosa a les emissores locals.
Positiu de mena davant les
adversitats de la vida, l’humor l’ha acompanyat sempre i, amb una espurna
d’ironia, ha afrontant els problemes el millor que ha sabut. Una mostra?
Compartir l’actitud que va emprendre en saber que la direcció de Ràdio 4 li deixava
d’emetre el Fes Ta Festa quan anava a
celebrar en antena el 20è aniversari. Solució davant del mal de panxa? Aprofitar
les noves possibilitats que oferia internet i emetre el programa en podcast. (que com a novetat de l’època,
el mot mal pronunciat per ell en català, en cap cas, deia era sinònim de dir
una paraulota)
Que bé que t’has comunicat per
les ones, Ventura! I, que fàcil que ens ho has fet per estimar la sardana. Em
quedaré curt en voler enumerar les coses que has arribat a fer de qualitat per
la música i la cultura popular del poble. Per on començo, però? Per la
composició d’una trentena de sardanes i, entre d’altres peces, la suite Vida dedicada a la teva muller, l’Elena.
Què més? Per ser arranjador i instrumentista de tota mena d’obres per a cobla.
Per on segueixo? Per ser el creador festiu de ritmes de carrer com: El Galop de la Mercè, La Marxa de l’Àliga de Barcelona o La Marxa de l’Àliga de Reus. I, què més?
Per ser intèrpret de tible, flabiol i director de cobles. Quines? La Principal
de Barcelona, Mediterrània, La Principal de Montblanc, Sabadell, Mil·lenari de
Perpinyà, Juvenil de Bellpuig, Catània, Ciutat de Girona, Ciutat de Cornellà,
Tres Turons. Poca broma, no tothom ho pot dir. Com tampoc el fet d’haver
dirigit batuta en mà al Palau de la Música Catalana i en diferents escenaris
d’arreu del món.
Activista cultural d’empenta,
la vinculació amb entitats com l’Agrupació
Cultural Folklòrica de Barcelona i Músics
per la Cobla ha estat majúscula. La primera l’ha presidit, ha remodelat activitats
com el Memorial Joaquim Serra, les ballades a la Catedral de Barcelona i ha
tingut cura per a la conservació de 6.000 partitures a l’arxiu. I, de la
segona, cosa semblant ha fet preservant i difonent en línia un banc de 30.000
partitures, dirigint la virtual Cobla de
Cambra de Catalunya i gravant un nombre important d’enregistraments tot
divulgant l’obra de compositors com Francesc Pujol, Joaquim Serra, Juli
Garreta, Josep M. Riera, Fèlix Martínez... Què més vull afegir? Un bon llibre La Sardana a Barcelona on fa un acurat
estudi de la vinculació, al llarg de la història, de la dansa en el cap i casal
de Catalunya.
Cert és que en aquesta terra
tots estem de pas, però la petjada artística deixada pel Jesús al país és
enorme. Un tresor! Tant de bo en endavant sapiguem gaudir-ne al màxim. Estic
convençut que ja en un futur proper la teva obra serà considerada com un nou
clàssic. Ah! i deixa’m afegir una dita que et pugui fer riure allà on siguis: Que et vinguin al darrera tocant el flabiol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada