Això passava en un temps molt
reculat, en què la gent humil eren pobres de debò, i patien fam i misèria. Fins
i tot la sal era gairebé com un article de luxe, perquè el rei hi havia posat
un impost molt fort, i els contrabandistes de sal eren perseguits per la
justícia i si els agafaven els feien anar a remar a les galeres.
Un capvespre d’hivern, en una
casa que gairebé era una cabana, que hi havia a la vora del bosc, un pobre
matrimoni s’estava vora la llar de foc, on es coïa una marmita de sopes, que
havia de ser tot el seu sopar d’aquell dia. Però mentre l’home esperava pacientment
que l’olla bullís, la dona no feia sinó lamentar-se de la seva situació, tan
dura i desgraciada.
-
Ai, pobres de nosaltres! I que es trist, haver
de patir tanta misèria! Tan sols unes sopes de no res per tot sopar. I encara
sense ni una engruna de sal! Ai, senyor, quina vida més trista, la dels pobres.
Només un plat de sopes i encara sense sal!
I mentre es dolia i
s’exclamava d’aquesta manera, a la pobra dona li anaven lliscant les llàgrimes
galtes avall i anaven a parar dins de la marmita.
Al cap d’una estona l’home es va aixecar del tronc on seia, es va acostar a la marmita, va tastar les sopes i va dir a la seva dona: - Au, dona, no ploris més. Aquestes sopes ja són al punt: amb les teves llàgrimes han perdut la fador. Ja ens les podem menjar: la vida, al capdavall, no és tan trista com això.
Text: Albert
Jané
Il·lustració:
Pilarín Bayés
Locució: Teresa
Duran
Conte publicat a
la revista Cavall Fort núm. 389 (1978)
i en el recull Rondalles d’arreu del món.
Edicions del Mall (1980)
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/la-sal/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada