Que tots estem de pas en aquesta vida és una veritat
com una casa de pagès. Està muntat així. Ja podem picar-hi de peus on vulguem
que no hi ha res a pelar. En aquest negoci, el llibre de reclamacions és d’escassa
utilitat. No cal presentar instància en lloc que ningú respondrà. Bé, tret de
que ho vegis clar que hi ha una altra vida, una reencarnació, un més enllà...
Pel que fa en un més ací però sempre xoca escoltar
les declaracions que en particular destil·la la classe política entorn els
difunts. El posicionament, el parlar del mort davant la càmera sol tenyir l’atmosfera
de bonhomia. A excepció que el finat hagués manifestat oposició descarnada o
rebuig per una ideologia determinada, rebrà floretes de totes bandes. És l’hora dels elogis desmesurats, de les escorregudes
de mocadors, de les llàgrimes de cocodril.
M’atreu escoltar el mostrari d’opinions en cadena que
ens ofereixen els mitjans de comunicació. Els entrevistats, un darrera l’altre,
enalteixen la figura del traspassat. I, és gros, eh? Ben bé t’has de morir per
sentir ensabonades de campionat. Ara, no hi necrològica sobre patums que
m’estalviï netejar-me les orelles dues vegades. Com pot ser que es diguin bajanades entorn
d’un cadàver? Algunes de les valoracions
post mortem que engalten els polítics són un pur tràmit de compromís. Es allò
que no hi ha més remei; cal quedar bé, empassar saliva, parlar malgrat
desconèixer el mort i fugir endavant. Què recargolada que arribo a ser!
Per altra banda, si no és el cas d’una defunció fins
a cert punt anunciada amb temps, previsible... sempre ens agafa desprevinguts,
amb els pixats al ventre. Llavors, per un costat, corrents a reestructurar els actes
programats en les agendes i empollar-se vida i miracles del personatge de torn
en cinc minuts. És l’hora de les mobilitzacions. Els equips de protocol i
assessors van de bòlit ja que han d’aplanar el camí per quan els dirigents de
torn obrin la boca.
A títol personal, avui l’ha palmat la mare dels de
l’àtic segona. Hauré de passar pel tanatori i deixar per demà el fet de recollir
el pinta ungles que havia encomanat a la perfumeria. Per cert,
ara no recordo el cognom de la veïna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada