dijous, 10 d’abril de 2008

Mostres de condol


Que tots estem de pas en aquesta vida és una veritat com una casa de pagès. Està muntat així. Ja podem picar-hi de peus on vulguem que no hi ha res a pelar. En aquest negoci, el llibre de reclamacions és d’escassa utilitat. No cal presentar instància en lloc que ningú respondrà. Bé, tret de que ho vegis clar que hi ha una altra vida, una reencarnació, un més enllà...
Pel que fa en un més ací però sempre xoca escoltar les declaracions que en particular destil·la la classe política entorn els difunts. El posicionament, el parlar del mort davant la càmera sol tenyir l’atmosfera de bonhomia. A excepció que el finat hagués manifestat oposició descarnada o rebuig per una ideologia determinada, rebrà floretes de totes bandes.  És l’hora dels elogis desmesurats, de les escorregudes de mocadors, de les llàgrimes de cocodril.
M’atreu escoltar el mostrari d’opinions en cadena que ens ofereixen els mitjans de comunicació. Els entrevistats, un darrera l’altre, enalteixen la figura del traspassat. I, és gros, eh? Ben bé t’has de morir per sentir ensabonades de campionat. Ara, no hi necrològica sobre patums que m’estalviï netejar-me les orelles dues vegades.  Com pot ser que es diguin bajanades entorn d’un cadàver?  Algunes de les valoracions post mortem que engalten els polítics són un pur tràmit de compromís. Es allò que no hi ha més remei; cal quedar bé, empassar saliva, parlar malgrat desconèixer el mort  i fugir endavant.  Què recargolada que arribo a ser!
Per altra banda, si no és el cas d’una defunció fins a cert punt anunciada amb temps, previsible... sempre ens agafa desprevinguts, amb els pixats al ventre. Llavors, per un costat, corrents a reestructurar els actes programats en les agendes i empollar-se vida i miracles del personatge de torn en cinc minuts. És l’hora de les mobilitzacions. Els equips de protocol i assessors van de bòlit ja que han d’aplanar el camí per quan els dirigents de torn obrin la boca.
A títol personal, avui l’ha palmat la mare dels de l’àtic segona. Hauré de passar pel tanatori i deixar per demà el fet de recollir el pinta ungles que havia encomanat a la perfumeria.  Per cert,  ara no recordo el cognom de la veïna...

La Magina dels ous

Cap comentari:

Publica un comentari