La ràdio *

Hoooooooooola, bon dia a tothom!

Això de la ràdio és tot un extraordinari descobriment.  Bé, de fet he de matisar que quan es creà jo encara no estava pas en projecte.  En altres paraules, servidor en arribar a aquest món, als de casa l’aparell de ràdio ja feia temps que els cantava. Ei, i quina categoria que suposava que se’n tingués un model luxós.  Allò sí que mudava davant del veïnat. Quin estatus, quin prestigi... i com   estar a l’últim crit!

Engegada a tot drap, xiulava de valent. Aquell característic soroll ensordidor, cercant per les ones electromagnètiques una freqüència pel dial, era sensacional. Sintonitzàvem emissores estrangeres amb locutors i músiques llunyanes sense moure’ns del saló. Quin avenç, semblava increïble!

D’aquí que a la llar presidís un destacat lloc d’honor. Ara, per posar-la en funcionament, gairebé calia ser un expert en comunicacions.  En primer lloc convenia endollar-la al corrent elèctric. Ep, que això no ho podia fer qualsevol. Era necessari concentrar-hi els 5 sentits   ja que es considerava com  una feina d’alt risc només apta per executar-la els caps de família.

A la memòria em vénen imatges del pare concentrat en la missió. Passats uns minuts, després d’escalfar-se una colla de làmpades que habitaven dintre de la capsa sonora, començàvem a sentir que s’apropaven o s’allunyaven veus. “I quin misteri més misteriós!” - repetia la padrina en sentir xerrar. Suors fredes tenia pobra dona per entendre la complexitat de l’invent.

Un llibre d’escola recordo que  parlava del seu creador. Barrejat en mig de celebritats de tota mena, hi figurava un tal  Marconi que fins i tot guardonaren amb el premi Nobel de física. Imagino que devia arreplegar uns quants calerons patentant la criatura, que a casa tenien per costum de tapar amb una funda després de garlar una estona.  Un protector fou fet expressament a mida per la mare perquè comentava que calia protegir la màquina, no fos cas que es refredés i perdés la veu.

Per altra banda, no  puc fer-hi més però, el meu cap associa la ràdio a una mena de germana gran que explica coses, informa, dóna consells, fa companyia... i que, sovint, canta.

Que si canta? I tant! a vegades afina molt bé. Altres, però, millor tapar-se les orelles perquè per escoltar segons quina mena de concerts i concertistes més recomanable resulta anar a collir bolets en plena calma amb la natura.

I és que dels de casa vaig heretar entre altres andròmines la vella ràdio amb funda materna inclosa. Ei, encara funciona! És una peça de museu, una relíquia de la qual no penso despendre’m. Bé, segur que ja ho faran els que vénen al darrera o potser no?

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net   http://festafesta.net/?p=228