dijous, 17 de juny de 2010

Llet de vaca *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Hi ha una llegenda urbana que explica que una vegada a l’escola la senyoreta va preguntar als alumnes d’on sortia la llet i, la contesta generalitzada va ser: de la nevera!
Conseqüències derivades de la resposta ocasionà que, a partir de llavors, la quitxalla se la va encaminar a fer sortides a granges de pagès perquè descobrissin que les llonganisses vénen dels porcs, els ous de les gallines i també, per dir-ne una altra, els formatges de les cabres. 
Davant de la mesura de correcció, la comunitat educativa  aconseguí així redreçar l’òrbita deformada d’uns infants als quals els trontollava la percepció de fons de la realitat. Perquè allò que es diu vaques, no les havien vist ni pintades!
Quan de menudet anava pel món amb pantalons curts, si el senyor mestre al col·legi m’hagués fet la pregunta: Llorenç, d’on surt la llet? Servidor o els de la meva quinta hauríem dit: de la vaqueria!
La nostra resposta generacional es basaria en la vivència familiar col·lectiva de llavors quan ens feien anar a comprar-la.  Ara, si dic la veritat, no les tenia totes quan m’encarregaven anar a la tenda. Qualsevol excusa m’era bona per evitar entrar-hi. Preferia fer munts de pàgines de cal·ligrafia que posar els peus a la botiga. 
Ai, quin tap de bassa que estava fet! Amb prou feines arribava a enfilar damunt el taulell el pot de la llet  que de casa duia per omplir.  M’aterraven els sorolls que venien de dins de la rebotiga.  Fent puntetes, repenjat a la taula, intentava però observar què hi havia darrera d’aquella porta misteriosa mentre la mestressa anava a buscar el cassó de llet amb un tel de nata damunt.
Del sostre en penjava una trista bombeta envoltada de teranyines que amb prou feines il·luminava. Divisava al fons cues que es treien mosques de sobre, fileres interminables de potes encrostades de tifes, mamelles rebotides a punt d’explotar, pileres de farratges pel terra i sentia de lluny mugits que, quan més de nit es feia, més m’espantaven. Entre la canalla ens fèiem els mil homes contant  que entràvem a munyir les vaques però ningú, absolutament ningú, tenia nassos de passar del mostrador.

Una abraçada ben forta i... fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=1023

Cap comentari:

Publica un comentari