divendres, 18 de febrer de 2011

Escala de referències *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Quan amb ulls de nen observava els contorns propers, les coses les percebia grandioses. Qui no ho ha experimentat aquesta sensació, veritat?  La finestra de l’habitació de casa la trobava enorme, així com l’armari amb mirall, el qual em dibuixava esquifit com un poll ressuscitat... i, sempre m’era necessari fer saltirons a l’entrada de la cambra per enxampar al vol l’interruptor del llum si és que no volia entrar a les palpentes entre llençols.
En relació als humans, els alumnes del curs avançat de l’escola  els clissava  com a joves, ferms, cepats. I que  diré dels qui convocaven a  l’ajuntament perquè els prenguessin pes i talla per anar a fer la mili o dels jugadors de futbol que col·leccionava cromos i dels qui sentia contar que penjaven les botes als trenta i pico d’anys!
I, l’admirada contemplació dels adults de veres com ara la mare i el pare, la senyoreta, el  mestre, el doctor, el banquer, l’alcalde, el mossèn, el bisbe, el president dels Estats Units d’Amèrica, el Papa de Roma... fins que, sense adonar-me’n, un dia a qui esquilaren el clatell per anar a fer el soldat fou un servidor o el que començava a tenir edat per deixar d’empaitar pilotes venia a ser altre cop el mateix servidor.
Cert és que per aquells temps, al carrer, algun infant se m’havia dirigint amb un “de vostè”  per preguntar l’hora del rellotge però reia, no li donava importància ja que creia interpretar que el tracte respectuós era percepció errònia de càlcul del menut interlocutor al qual, possiblement, costava distingir entre un jove i un senyor.  
Així que, sense pensar-ho, anaren arribant altres dies que substituïren nits en les quals  els que feien de pares nouvinguts en l’ofici resultaven ser més tendres que ja un experimentat servidor com, de la mateixa manera, altres de joves s’anaren incorporant en el mercat laboral accedint a càrrecs de ministres, generals, cardenals... I és que, precisament, va anar arribant una edat que ja no en tenia una sinó dos o fins i tot tres d’edats en les quals, a partir de llavors, contemples el finestral de la infància com una caldera vella amb bonys i forats.

Una abraçada ben forta i... fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=2722

Cap comentari:

Publica un comentari