Hoooooooooola, bona hora a tothom!
La xerrameca, que
contaré ara, va de veres. Si he de dir que en penso, al respecte, seré clar. No
val la pena esperar massa a festejar les coses. Tira home, on vas a parar!
Fets consumats d’un
temps cap aquí m’han acabat de fer obrir els ulls com a melons per a raonar el
que exhibiré a continuació. Aquesta dèria de voler guardar les coses per als grans
moments, els grans esdeveniments... és un error colossal.
Setmanes endarrere
al poble enterràvem un conegut d’aquells de tota la vida. Sempre havia estat un
mascle robust i fort com un roure! Metge, apotecari o herborista no els feia cap tipus de despesa. Tenia una salut que,
xiquets, feia envejar. Sovint a plaça,
asseguts fent-la petar els de la quinta a l’hora de la marinada comentàvem: Ostres noi, aquest paio no s’arruga, no es
cansa, no se’n constipa, no s’ofega... però ves, de sobte; catacrac! Ja no
piula... cria malves al sot! I tant sa com aparentava... (Ara sí que cap dels
col·legues, quan garlem a la fresca, no ens hi volem assemblar; ni de lluny amb
pintura!)
Lo de ca l’Apolònia
tenia el costum de voler destapar
ampolles per a les gran ocasions. Al celler hi guardava vins, caves, licors...
que comprava a les botigues de queviures anomenades de “delicatessen”
somiant amorrar-s’hi en dates
assenyalats. En contemplar l’estesa de begudes, es deia cofoi: Aquesta, per quan acabi la carrera
d’enginyer el fill!; aquella, pel dia que em jubili de treballar; l’altra, per
quan faci 75 anys de casats; la del racó, per quan naixi la néta...
Vosaltres heu
llepat gota? Doncs ell, tampoc. Sí, sí, una gran bodega particular: Vins
delicats, afruitats, aromàtics, de tota criança, que si de denominacions d’orígens de punts
diversos del mapa, que si d’anyades i collites memorables... I? Eh? Què? Doncs
que ja ha fet tard. Allí, guardadetes
als baixos de la casa es van quedar esperant ser degustades pel vell propietari
de cara a grans avinenteses.
Els que venien al
darrera de seguida ho van tenir clar. Conto que la mateixa nit del seu traspàs van obrir unes quantes ampolles de patac,
recordant el difunt, engatats, alçant copa i dient allò de: Brindem, brindrem, brindola per la meva... (deixa-m’ho
estar)
Una abraçada ben forta i... fins a la propera!
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=3673
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada