divendres, 26 d’octubre de 2012

Deteccions subtils i altres comptes *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

En cosa d’escàs marge de temps, topar de forma continuada amb segons quines realitats ens fa emetre falsos judicis de les quotidianitats que ens envolten.
Mireu, trobar al carrer que de cara et ve (per la vorera) una senyora amb crosses; què fas? T’apartes, la deixes passar... I ara, pobra dona! només faltaria, que és d’educació!  Clar que, (per sort) diguem que no t’hi trobes en cada moment (ei, que si realment  fos aquest el veritable cas, continuaria apartant-me, que, persones amb dificultats així, tenen totes les preferències de pas!) però no és ben bé d’això el que volia parlar. 
Habitual és que per la via pública de gent amb bastons en trobis de forma aïllada però, quan en poca estona et topes amb més d’una persona amb crosses, què? Penses que tal vegada a la cantonada hi deu haver algun hospital o centre de rehabilitació o botiga d’ortopèdia i... para de comptar que sinó al final encara prendrem malt!
Sí, sí, però, ves, hi ha dies o temporades en què sembla tal vegada que tens les antenes sensibles sintonitzant només freqüències determinades fins al límit que la seva detecció obsessiona i no passa desapercebuda.
Per exemple, quan amb la Montserrat anàvem a ser pares sols fèiem que veure dones embarassades per allà on anéssim. Que sortíem a passejar; Patapam! Te’n trobaves. Que pujaves al tren; Re patapam! Tornaves a coincidir amb alguna altra partera.
Ja ho sé, senyores en estat de gestació n’hi hagut sempre, no cal ser... llarg! Però, quan ets tu qui vius la vivència en pròpia pell, llavors és quan en trobes, de panxudes, fins i tot sota les pedres.
Cosa semblant succeeix també amb els cotxes pintats de color groc. D’haver-n’hi, sabem que en circulen perquè  és un color força llampant que es divisa d’una hora lluny! però hi ha moments a la carretera que sembla que s’han posat d’acord en sortir i te’ls vas trobant fins arribar a dir coses del tipus: Un altre de groc! Que passa avui, que els regalen? Tira, tira... (però penso) mentre siguin així de cridaners, rai. El més pelut és quan en poca estona topes amb més d’un cotxe de difunts. Llavors (penso) que passin, que passin... no tinc cap pressa per anar-hi de paquet!    

Una abraçada ben forta... fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=7611

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada