TEA-0035 (DGCPAAC)
En la Revista d’etnologia de Catalunya núm.
17, de novembre de l’any 2000, Francesc d’Assis López Sala, que ha treballat
com a tècnic en la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció
Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va
publicar l’article: El teatre de paper
dins la cultura popular on explica,
precisament, que: “Els teatres de paper
són una joguina i alhora un joc. Estaven molt de moda abans de la Gran Guerra
de 1914. Van néixer a finals del segle XVIII i moriren virtualment a la meitat
del segle XX. Aquesta mena de teatres representen una mena de poesia visual,
carregada d’evocació nostàlgica: d’aquells espais somiats, desitjats,
d’il·lusió i de color. Han constituït una forma d’entreteniment de la burgesia
centre-europea fins al principi del segle XX. Però, primer el cinema mut, tot
just ara fa cent anys, i després la televisió, s’encarregaren de fer-ne uns
objectes poc útils, per jugar-hi i entretenir-s’hi, i els relegà a la categoria
de joguina antiga per ser estudiada i col·leccionada, de manera que van
esdevenir una anhelada i preuada peça de museu.”
En les
calaixeres del fons Arxiu Joan Amades de la Direcció General hi ha una vistosa
col·lecció de litografies formada per 278 exemplars majoritàriament impresos
per Lit. Hijos de Paluzie de
Barcelona i, una petita part procedent de Pellerin
& Cia. Imagerie d’Épinal, França.
Les dimensions
de les làmines és diversa. Les més petites tenen aproximadament la mida d’un
DIN A3 i les més voluminoses voregen el format DIN A2. Pel que fa als
continguts dels papers teatrals per retallar són força variats. D’una banda, hi
ha els proscenis, que, muntats,
esdevenen la línia divisòria que separa els manipuladors dels teatrins dels
espectadors i, per continuar, trobem a l’interior de la boca escènica una
riquesa de detalls on es reprodueixen telons, bambolines, bastidors, decorats,
attrezzo i les figuretes de les obres per escenificar.
Dit això, no ha
de sorprendre que, al respecte de les litografies, Joan Amades comenti en el
llibre Apunts d’imatgeria popular el
següent: “...La casa Paluzie va introduir
unes noves formes d’imatgeria i uns altres procediments i gustos que, en certa
manera, van contribuir a desviar el gust de la gent menuda, que va deixar les
velles estampes colorides a mà per aquelles tan boniques i flamants, amb
múltiples colors ben donats i precisos...”
Per altra banda,
en relació a les làmines teatrals impreses per Lit. Hijos de Paluzie que hi ha en les calaixeres de la Direcció
General, afegir la descripció que López Sala en fa en Quaderns del Museu Frederic Marès, núm. 11 de desembre de 2005, dedicat a teatres de joguina on explica que: “Paluzie és l’estamper català més en la
línia dels imatgers europeus, no només pel que fa a la forma, sinó també a
l’estil dels seus decorats, de les seves figures, les boques de teatre amb els
seus bastidors, tots impresos en fulls de paper fi i en diferents mides, per
tal d’adaptar-se als diversos models de proscenis que editava la casa. El tret
més característic de la casa Paluzie era que els seus fulls de teatre no anaven
destinats a una obra concreta, tret dels de personatges del Don Juan Tenorio de
Zorrilla i de dos de teatre de màgia: La pata de Cabra, de Grimaldi, i La
redoma encantada, de Hartzensbuch.”
I es que queda
clar que, en l’època que són editades aquestes dues darreres litografies (any
1879), als infants els fascinava recrear el gènere de la màgia. Ah, i respecte al
clàssic del Tenorio, (impresa la làmina
el 1886) la mainada del moment, segur
que en recitaven de memòria alguns fragments:
¿No es verdad, ángel de amor,
que en
esta apartada orilla
más
pura la luna brilla
y se
respira mejor?
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=12463
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada