divendres, 26 de febrer de 2016

Acústiques contaminacions *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Creureu que no estic per l’activitat que, quan vaig d’espectador als teatres, poc em concentro amb el que fan damunt de l’escenari i, en part, bona gent, us he de donar contra cor, tota la raó.  Què em passa? Doncs que detecto interferències que em despisten força. Ja, m’imagino que (amb especial consideració pels artistes) no sóc al qui més afecta (està clar que, precisament, aquest noble col·lectiu és qui en surt sempre més mal parat).
Ara bé, de quines ingerències parlo? La més freqüent, és... la tossera. Sí, allò d’agafar al públic de sala sobtadíssims i, ves per on, encomanadissos atacs de tos. Ei, que també és fotut si t’hi trobes! Llavors, en tal cas, què fas? Feina rai! Us hi heu trobat? Sabeu d’algun acompanyant o veí de filera, veritat? Doncs... au, mira de passar com puguis! De fet, en tal situació, et voldries fondre, perquè, depèn de la butaca en què estiguis instal·lat difícil és fugir per cames. I, com ho arregles?
En teoria, això, no hauria de succeir mai ja que, educats com a bons espectadors que anem a fruir de manifestacions culturals, sabem que toca estar calladets i assegudets a la cadira per, acte seguit, en acabar, la representació, picar de mans i marxar. Bé, això seria ideal però, a l’hora de la veritat, a la que es tanca la llum de platea... Ves, es van sentint: ara un estossec aquí, un altre per allà, un altre més enllà... fins al punt que, a vegades, sembla que hagis pagat per anar a sentir un concert “d’expulsions violentes i sorolloses d’aire dels pulmons produïdes per la irritació de les vies respiratòries o per l’acció reflexa d’ordre nerviós, gàstric o... que sé jo.”  (Ep, no us penseu, aquesta darrera tirallonga no és pas collita pròpia, l’he copiada del diccionari) s’ha notat?
I, exposat el cas, quina és la solució, eh? Fàcil: Evitar de tossir. Au, dit així, aviat està explicat però bo és mirar de ser previsors i anar a l’obra amb caramelets a la butxaca i fer-ne ús correcte en cas de necessitat.  En altres paraules, que siguin d’àgil desplegar de l’envoltori de plàstic i que aquest no resulti ser encara més escandalós que la tos!

Una abraçada ben forta... (el Llorenç es posa a tossir, desplega un caramel fent soroll per acabar dient...) i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=16438

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada