Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Amb la Montserrat ens ve de
gust que arribi el proper cap de setmana perquè exercirem el dret d’avis. Això
d’estar amb la descendència, de tant en
tant, (ei, tampoc cal abusar,eh?) dignifica.
Estic delerós pel
retorn de la mainada perquè tenim feina pendent per despatxar sobre comunicació.
Res, l’embolic aquest de les xarxes socials. Sí, la bogeria aquesta de contactar
amb la gent via Messenger, Facebook,
Twitter...
D’acord, reconec
que té avantatges. En cosa de segons arribes lluny, és econòmic però, què voleu
que us digui, allà on pugui arribar una carta, millor.
No hi puc fer més,
tota la vida que ho he viscut així. Allò de veure pedalant en bicicleta pels
carrers el Sr. Carter uniformat i carregant al damunt una cartera farcida de
cartes, marca.
Ara, qui els veu i
qui els ha vist els carters. Gairebé són
irreconeixibles. Si avui en dia te’n trobes algun, sobta i tot. Des que
reparteixen la paperassa estirant un carretó en mà em fa l’efecte com si
anessin a comprar al mercat verdura. Potser qualsevol dia d’aquests, en comptes
de portar-me cartes a la bústia m’hi deixaran un enciam. Com canvien les coses!
Mireu si arriben a
variar els costums que, la darrera vegada que vàrem tenir a dispensa els néts,
vaig descobrir atònit que no havien escrit mai una carta. No m’ho podia ni creure,
en tota la seva vida no havien enganxat amb
la saliva un trist segell, ni tampoc encolat un sobre amb la llengua.
Així que, ara, quan
vinguin a casa, farem un intercanvi. Ja ho vàrem pactar. Ells ens ensenyaran a
potinejar això dels correus electrònics, mentre que la Montserrat i jo els
explicarem tot el que cal saber per fer una
carta com Déu mana. Ja em veig explicant com es fa per redactar un text,
per què serveix el remitent o portant-los a l’estanc a comprar segells.
Per cert, un vell
amic, quan de jove feia la mili, va fer arribar a un soldat conegut seu,
destinat en un altre campament, una carta. En ella el saludava i li explicava
batalletes. El curiós del cas és que, quan va anar a comprar segells, descobrí que no
emportava ni cinc de calaix. Així que, decidit dibuixà en el sobre un segell i
afegí el següent comentari adreçat al carter: “De soldado a soldado, paga el estado”. La carta arribà al seu
destí.
Una abraçada ben forta i... fins a la propera!
Llorenç
Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=1749
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=1749
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada